- Aquest relat, vol ser un exemple de vida de moltes famílies que vivien del conreu. Tenia 4 anys quan la meva àvia es va morir. Vivíem a dalt de la casa dels meus avis, en un pis que vam pujar perquè el fill es pogués casar i continuar treballant a la vinya dels pares. En aquell temps havia que organitzar la família i mantenir-la unida per continuar amb el treball de la terra. L'explotació de la vinya devia repartir-se als fills de la casa. La majoria de famílies vivien de la terra. Hi havien els petits pagesos, els jornalers del camp, els masovers i els més acomodats tenien un mas amb conreu. Durant tota la vida he preguntat sobre la vida dels meus avis paterns. Tenien una vinya i de la collita feien el vi i el venien. El meu avi era d'un poblet de Girona, de Vilobí d'Onyar. Sempre l'havia conegut amb la pell torrada del sol. Eren 7 germans que es van quedar a la casa de camp, fent vida de pagès. Quan fem reunions familiars em trobo amb els descendents d'aquestes persones i amb afany de saber, m'agrada que m'expliquin sobre les seves vides del camp i me'n adono de quines són les meves arrels; d'on vinc i el perquè, de l'educació que he rebut. La vinya va ser durant molts anys l’essència de la meva família, la nostra identitat i forma de ser. Les cosines del meu pare tenien una granja amb vaques, porcs, gallines i conreu. De petita anàvem a veure'ls. El meu avi explicava, que ell, abans de casar-se, feia de mosso, que és l'etapa prèvia per convertir-se en pagès. També, que va voler entrar al seminari, però ho va deixar per casar-se amb la meva àvia i així va començar la nostra història de la vinya d'Arenys de Mar. Van néixer 2 nois i una noia. El que va seguir la vida de pagès va ser el meu pare, l'altre el petit, va voler aprendre l'ofici de mecànic. Era normal que entre els fills sempre n'hi hagués algun que no li anava bé la vida de pagès. Els pagesos són persones que lluiten per viure d'aquest ofici bonic i satisfet, però poc valorat. Jo em sento orgullosa de les meves arrels i de l'educació que els avis han intentat transmetre. En certa manera era molt disciplinada i ordenada, doncs cada dia, s'havia de fer el mateix i pensar amb l'endemà. Doncs de la collita de la terra, depenia el fruit del treball. Era una vida lligada a les terres i al bestiar. És una història que em trasllada a un estat melancòlic i d'enyorança. Al morir-se la meva àvia, el meu pare i el meu avi, van tenir que deixar el treball de la terra. La casa on vivíem, està al poble i encara existeix. Recordo la porta de fusta molt gran on entrava el cavall, fins el pati interior, on teníem la pallissa, la quadre, el safareig i el pou. A l'entrada hi teníem la premsa del raïm i les botes. Encara passejant pels carrers antics dels pobles, en podem veure d'aquestes cases. Les cases de pagès es construïen pensant amb l'aigua. Solien tenir una font a la vora, un safareig o una bassa per abeurar el bestiar. O bé una solució era, construir una cisterna que recollia l'aigua de la teulada quan plovia. Els petits pagesos com nosaltres, tenien un pou i un safareig on es rentava la roba. Altres famílies d'aquell temps rentaven en safareigs públics o a vora del riu. Algunes poblacions com Caldes, tenien aigües calentes en els safareigs, la majoria feien la bugada en els safareigs d'aigua calenta. La vida de cada dia a la vinya, era llevar-se d'hora, mirar el temps que fa, mirar els núvols per on van, agafar l'esmorzar que l'àvia preparava, la gorra, el podal i les tisores. Anar cap a la vinya amb el cavall quan començava a sortir el sol, i quedar s'hi fins a la posta. Eren dies de treball sota el sol i amb l'esquena corbada. El mig dia s'aprofitava per estirar l'esquena, parlar, fer broma i xafardejar. Quan no hi havia collita de raïm alternaven la feina de la vinya amb el conreu d'un altre terreny. Els meus avis plantaven maduixers. Les maduixes les carregaven dalt del carro i cap a Mataró, on tenien clients que les compraven. Feien camí amb el carro, perla carretera de sorra cap al mercat. El treball de la vinya com altres conreus, te un calendari que es base en el cicle biològic del cep i de la producció del vi. Pel gener, es feia la plantació, la poda i l'adob. El cep és un tronc pelat sense brots ni parts vegetals. Es va podant per preparar-lo per la floració. Del mes de març a abril, se'n diu el temps de la inflorescència, que és la fase de creixement. D'abril a maig, la floració; que tenyeix els camps amb els primers tons de verd. Apareixen les primeres fulles i és l'època de fer els tractaments preventius per combatre les plagues i malalties del cep. S'han de netejar les herbes i lligar els sarments, seleccionant quins deixar créixer per produir nous sarments i raïms. Pel juny hi ha la fecundació. Augmenta la temperatura i la flor s'obra perquè es pugui fecundar. Una pluja torrencial podria arruïnar la collita. Ja tenim el juliol i l'agost amb el verol; el fruit madura durant l'estiu i els grans, abandonen el color verd i passen a vermell molt viu (en el cas del raïm negre), i groguenc (en el cas del raïm blanc). Pel setembre i octubre, el camp respira un olor dolç. Toca degustar el raïm a diari i amb el vist i plau, arrenca el temps de la verema. En aquell temps es feia manual, tallant els raïms i anar omplint els cabassos, sota el sol de tot el dia. Es carregaven les portadores al carro i cap a casa, per iniciar el premsat, que separava el most per fermentar. El raïm es despullat dels grans, s’obté la rapa. La rapa i la pell se’n diu la brisa. La brisa la separàvem per donar-la a les vaques, que els hi agradava molt. “Quedaven satisfetes i remugaven més estona que de costum”. Finalment fem el premsat, obtenint el most. Omplíem les botes i més endavant amb una manxa es bufava pel forat de la bota perquè es cremés el sofrí, perquè no es piqués el vi. Pel novembre I desembre és la caiguda de la fulla. El pagès de les vinyes, és un home cansat, però satisfet. A l'hivern, llavar-se ben aviat i a l'estiu, treballar sota al sol, matí i tarda. Es una rutina obligada, però sent una gran satisfacció quan fa un traguet del seu vi. I ara voldria explicar unes anècdotes per acabar: Un record del cavall, que va quedar al cor del meu pare: Al cavall li dèiem "el Moreno" i una vegada, a la vinya, el meu pare es va trobar malament, va pensar en pujar al carro, i el cavall el va portar a casa, pel camí que feien cada dia. Explicava que: A la vinya el lligaven en un arbre, però s'escapava i se'n anava tot sol cap al poble i cap a casa seva. Quan arribava davant la casa dels avis, picava de peus, feia soroll suficient perquè sabessin que estava afora. Estic aquí!, Obriu -me la porta! El cavall pressentia el temps que faria demà. Quan havia de fer malt temps dormia estirat de l'altre banda. Molt graciós era! Demà farà malt temps! I quan el meu avi es despertava, no li donava temps de vestir-se, que ja sentia el seu renill. Elcavall demanava l'esmorzar.
- Alícia Llinàs Gibert. Març 24
Casillas de Martos
Recuerdo las cálidas mañanas del campo, el aroma a tierra húmeda y a frutos
maduros llenaba el aire mientras mi abuelo y yo nos adentrábamos en su
precioso huerto, ubicado cerca de un sereno río que susurraba melodías de
amor incondicional de mi abuelo hacia mí . Montados los dos en su burrito, me
agarraba a su cintura y me sentía la niña más feliz del mundo, donde cada
planta era un tesoro y cada fruto, una joya cultivada por él .Con él, aprendí el
arte de cuidar la tierra, de sembrar esperanzas y de cosechar sonrisas. Entre
risas y cuentos, compartíamos el dulce trabajo del cultivo, bueno, él me hacía
sentir que yo también colaboraba en la tarea de regar y labrar los tomates.
Aquellas tardes en el huerto junto a mi abuelo me enseñaron a amar la
naturaleza, desde entonces atesoro en lo más profundo de mi corazón, un
legado de amor y sabiduría que perdurará por siempre en mi alma.
Paky Lechuga
El huerto solar
Un día vinieron al pueblo los hombres de negro, con sus coches eléctricos y sus
aifon ochocientos.
- Venimos a ayudaros
Los más jóvenes sonrieron.
Los más viejos se persignaron
Lo midieron todo: el canto de los pájaros, el tamaño de los huevos, los mugidos de
las vacas, la sombra de los naranjos, la dulzor de la miel, los alevines del remanso,
la frescura del bosque, el resplandor del Sol, la altura del trigo, el vuelo de las
abejas, el olor a tierra húmeda del huerto....
Al final, sentenciaron:
- Ya sabemos qué es lo que pasa: los ganaderos no saben cuidar el ganado,
los pastores no deben pastorear los rebaños por los prados, los hortelanos no
saben cuidar el huerto, los regantes no deben regar los campos, los agricultores no
saben qué cultivar y el río no puede fluir...Os estáis cargando el planeta. Pero
tenemos la solución: hemos hecho la Ley de Restauración de la Naturaleza.
Cuando se aplique esta ley, todo el campo será inclusivo, ecológico, resiliente e
igualitario.
Y los campesinos fueron obligados a acatar la ley:
Los olivos fueron arrancados
El pozo fue cegado y el remanso desbaratado.
La fruta se pudrió en el suelo y el huerto fue enterrado
Se cerraron los establos y los animales sacrificados
Al ver estas barbaridades, los campesinos fueron a la ciudad y les dijeron a los
ciudadanos.
- ¡Ayudadnos! ¡Van a acabar con el campo!
Y los ciudadanos contestaron:
- No seas quejicas: sois empresarios. Ganáis mucho dinero: explotáis el
campo. Eso no es justo. Esta ley es por nuestro bien: hay que ser
igualitario.
- Pero, cuando no haya agricultura ni gadanería, ¿qué comeremos?
- Lo han dicho en la tele: está todo pensado. Los hombres de negro tienen
una Agenda de colores con diecisiete objetivos sostenibles. ¡Mirad qué
bonita ! Parece un arco iris...Y el primer objetivo es acabar con el hambre.
Confiad, que todo está agendado.
Cuando no hubo ganado que cuidar ni cultivos que atender, los jóvenes se fueron
a malvivir a la cuidad, y los viejos al camposanto a llorar.
Desde allí pudieron ver cómo un gran incendio arrasaba los bosques enmalezados
y los campos abandonados.
Volvieron los hombres de negro y al ver los campos ennegrecidos y los bosques
calcinados, exclamaron:
- ¡Perfecto! Ya podemos continuar con la Agenda. Es hora de plantar un
huerto inclusivo, ecológico, resiliente e igualitario: un huerto ejemplar.
Será un huerto solar.
Y los hombres de negro cubrieron lo que había sido campos y prados, bosques y
huertos con placas de cristal.
De duro cristal negro.
Lydia López
Comentarios
Publicar un comentario